Matrimoni o parella de fet?

Reflexions Comentaris tancats a Matrimoni o parella de fet?

small__1238352674

Potser és el meu entorn i no reflecteix la realitat, però el cert és que cada vegada passa menys allò de trobar parelles que anuncien amb il•lusió que es casen. I encara em fa més gràcia l’argument que a vegades utilitzen algunes com per justificar-se: “ho fem per tenir-ho tot en regla, més que res de cara als fills”. Aquesta escena em resulta francament divertida per com som capaços d’interioritzar les creences i adoptar els mites. És per això que m’he decidit a escriure aquesta breu reflexió, per desmitificar aquesta creença tan estesa de que si no et cases estàs fora de la legalitat com a parella i no tens dret a res si l’altre falta, i, a més, els teus fills estan abocats a una il•legitimitat que els pot restar drets i oportunitats i, per tant, afectar-los molt negativament a la vida.

El pensament subjacent que tenen algunes persones en relació a aquest tema és sens dubte cultural i religiós, encara que sovint els majors crèduls siguin alhora els més progres i es considerin els més ateus o agnòstics. Diuen ‘Em caso pel civil amb una cerimònia ben austera i íntima, i només perquè els meus fills estiguin ben coberts’. I no s’adonen que la raó que donen és justament hereva de la tradició catòlica i dels valors tradicionals que han imperat al nostre país des de fa segles.

I després d’aquesta introducció, ara ja amb la meva vena de jurista, he de dir que la situació jurídica de les parelles de fet ha evolucionat notòriament durant l’època de democràcia moderna amb una progressiva voluntat del legislador d’aproximar els seus drets als de les parelles casades (que no igualar). És cert que hi ha alguns temes concrets en els que existeixen diferències de tractament jurídic, com exposaré a continuació. Però no afecten a la matèria successòria, que a Catalunya està regulada en els mateixos termes per parelles casades i parelles de fet. Reitero doncs que potser les diferències no són de tan transcendent substancialitat com creuen algunes persones. Anem a assenyalar-les i a entendre realment de què estem parlant.

– Tractament fiscal en l’IRPF, millor pels matrimonis

És prou conegut que les parelles casades poden realitzar la declaració de l’IRPF conjuntament, mentre que les parelles de fet només poden tributar per separat. D’aquesta manera, el concepte d’unitat familiar no és sinònim en un cas i en l’altre. La tributació conjunta, en el cas de fills comuns i especialment si un dels membres de la parella té pocs ingressos, és molt més beneficiosa que la individual. I aquest tipus de tributació està vetada per les parelles de fet. El legislador no ha volgut fins ara equiparar aquestes als matrimonis atorgant-los el benefici fiscal referit. La pregunta és, per què no?

– Pensió de viduïtat del sobrevivent, millor pels matrimonis

En termes generals, tant els cònjuges com els membres de la parella de fet sobrevivents tenen dret a sol•licitar una pensió de viduïtat si pateixen la desgràcia de que perden la seva parella. Però les condicions d’accés difereixen notablement en un cas i en l’altre. Mentre que els cònjuges sobrevivents han de complir uns requisits formals, les parelles sobrevivents a part dels requisits formals (més difícils de provar, i recentment limitats a parelles inscrites al registre públic competent, ja no val la presumpció) han de complir uns requisits d’insuficiència d’ingressos. En aquest cas la pregunta és, per què per uns no es tenen en compte els ingressos i pels altres sí?

– Permís retribuït de vacances, millor pels matrimonis

Aquest és un tema molt més banal, però molt motivador. Gairebé tots els convenis col•lectius contemplen un mínim de quinze dies de vacances retribuïdes del treballador o la treballadora quan es casa. I molt pocs contemplen el mateix dret als treballadors que es constitueixen en parella de fet, encara que ho facin de manera formal inscrivint-se al registre públic competent. Per tant, tampoc en el marc de la negociació col•lectiva s’ha aconseguit l’anhelada equiparació, per què?

Doncs sota el meu punt de vista, el que explicaria les diferències enumerades seria una moderació i contenció en les polítiques socials. I no només fruit de la situació de crisi que vivim des de fa anys, la moderació ve de lluny i la crisi l’ha agreujat. Avui dia és impensable que puguin atorgar-se aquests privilegis econòmics als ciutadans i treballadors, i el pitjor és que hem assimilat això com a normal. Hi ha una voluntat legislativa hipòcrita d’acostar els drets de les parelles de fet als dels matrimonis perquè dóna una imatge de modernitat, però en realitat no són capaços de reconèixer la igualtat absoluta ni la naturalesa idèntica dels privilegis per uns i altres, simplement perquè els privilegis i beneficis no tenen cabuda. Per això els tribunals a vegades es fan mal en les seves resolucions, que han de justificar decisions impròpies d’un Estat avançat en arguments jurídics excessivament formalistes. Ara em ve al cap una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de València en la que es denegava el dret a la pensió de viduïtat a una dona pel simple fet de no complir el requisit d’inscripció de la seva unió quan havia tingut sis fills amb el difunt, havien conviscut més de quatre dècades i no disposava d’ingressos propis (aquí l’enllaç a la notícia). La paràlisi per anàlisi, sí, aquesta última ha fet caure al legislador en l’immobilisme i el formalisme, de manera que només es pensa en evitar els fraus, mentre que les persones i les seves necessitats passen a un segon pla.

Els avantatges doncs han quedat clars: millor fiscalitat familiar, fàcil accés a la pensió de viduïtat i uns dies de vacances pagades. Tot qüestions materials. Aquests són a dia d’avui els tres puntals que poden motivar racionalment la decisió de casar-se, però jo continuaré rient per sota el nas quan senti altre cop algú que deixa anar: “ho fem per estar legals…”

Roslan Tangah (aka Rasso) via photopin cc